Les dones canvien. La societat canvia. Els homes, canvien? Aquesta i moltes altres preguntes es verbalitzaren enfront d’un auditori de tres mil persones en el Congrés Noves fronteres, nous avenços i desafiaments: mons de dones 2008, que va tenir lloc a Madrid durant cinc dies del mes de juliol.

El lema de l’edició de tal esdeveniment va esser “La igualtat no és una utopia” i es va materialitzar amb la intervenció de ponents de tots els països del món. Des de la psiquiatra, escriptora i política egípcia Nawal El Saadawi, fins a la ministra d’igualtat Bibiana Aido, passant per Inés Alberdi, directora del fons de desenvolupament de l’ONU per a les dones o Emilia Casas, presidenta del Tribunal Constitucional. El que realment es fa difícil a l’hora d’escriure aquest article és esbrinar com transmetre la quantitat de conceptes, idees, innovacions que es presentaren durant aquests dies. Les sessions s’agruparen al voltant de diferents temes: economia, acció política i legal, territori i medi ambient, desplaçaments i fronteres, drets humans, ciència i tecnologia, cultura, art i creativitat, educació, noves masculinitats, nous feminismes,etc. 

“Les dones tenim molta feina i poc treball remunerat; les dones volem més treball remunerat i menys feina”. Amb aquesta frase lapidària, l’economista Maria Angeles Duran elaborà un lúcid panorama de l’economia actual en el qual tot el treball que fan les dones a través de la cura de les llars i la cura de les persones dependents no es comptabilitza en el producte interior brut d’un país, i tot perquè és un treball no remunerat i no considerat socialment.

Economia no és el mateix que mercat. La major part de la força treballadora de les dones es troba fora del mercat. Com es computaria el gran poder de parir de les dones? És que el temps i les energies que una dona ocupa, tenint cura, per exemple d’una persona malalta d’Alzheimer, no és un recurs econòmic? Què passaria si haguéssim de pagar tots aquests serveis? Ens adonaríem de la importància que tenen? A tall d’anècdota, ens hem parat a pensar què seria si les padrines es decidissin un dia a fer vaga? Les mares i els pares no podrien anar a la feina, el temps de vacances escolars seria una bogeria, on duríem els nostres infants quan estan malalts?, etc.

 No s’ha de confondre feina amb treball remunerat. La incorporació de les dones al món del treball remunerat ha suposat el canvi social i pacífic més important de tota la història de la Humanitat. Ha remodelat totalment el perfil de la nostra manera de viure, però ens trobam en una part del procés; encara hem de pensar com s’integren les dones en una estructura masculina. La propera fase serà la de crear una estructura nova, amb les aportacions d’ambdós sexes. Mentrestant, les dones es troben presents en els dos àmbits de feina; per tant, cansades per la sobrecàrrega, ja que encara els nostres companys no s’han incorporat a l’àmbit domèstic. Com a conseqüència, les dones han fet vaga d’úters, la qual cosa ha pogut suposar un suïcidi demogràfic; tanta sort que la immigració, amb la incorporació de mà d’obra ja major d’edat, ha contribuït a pal•liar el problema! 

Aquests són els canvis que han introduït les dones dins la societat:

a) Han fet el gènere visible.                                                                           

b) Han transformat l’àmbit laboral.                                                             

c) Fan esforços per equilibrar la vida personal i la laboral.                          

d) Han modificat la sexualitat.                                                                      

 

L’economista proposa, entre d’altres, la reestructuració dels conceptes de feina, de treball i de producte interior brut, així com de la creació de comptes satèl•lits on hi figuri en xifres, el valor de les tasques domèstiques i de cura d’altres persones.

Amb el títol:”De les indesitjables conseqüències que té per al saber la posada en marxa de la llei d’agradar”, la filòsofa Amelia Valcárcel exposà la seva tesi que els homes es regeixen per la llei del sublim i les dones per la llei d’agradar. La preocupació per l’altre és bàsica en la llei d’agradar; també tenir cura de l’aspecte extern i intern, bàsicament de l’extern, per tal de poder servir millor les altres persones. Ja ho deia fa molts anys Virgínia Wolf: ”Estic farta de pensar en el límit i no poder pensar més enllà d’aquest límit”.

Que els homes no ho tenen tampoc fàcil es desprèn de les ponències de Michael Kimmel i Marina Subirats, sociòloga, sobre masculinitats i igualtat. Aquestes són quatre regles bàsiques de la masculinitat tradicional:

a) No siguis efeminat (entès com una negació d’allò femení).                    

b) Siguis algú important (competitivitat, èxit, riquesa, poder, estatus...).    

c) Siguis fort (duresa).                                                                                   

d) Envia’ls a l’infern (siguis agressiu).                                                           

No parlam d’homes, sinó de models culturals que marquen els patrons més comuns de masculinitat i les conductes dels homes. Estam analitzant un model social, no un patró biològic. Els privilegis són invisibles pels qui els gaudeixen, o sigui, home blanc, occidental i classe mitjana. Els homes han de descobrir el que és el gènere masculí. Quin sentit té avui l’agressivitat masculina? Les formes culturals perviuen més enllà de les necessitats per les quals varen ser creades, així seguim educant els nostres infants de la mateixa manera que abans, els nins, en l’enfrontament i les nines, en la submissió. El patró cultural per als homes els obliga a ser agressius i mantenir un determinat estatus, a considerar-se els responsables del benestar de les dones i de la societat en general i, com a conseqüència, a considerar les dones com de la seva propietat. En situacions de frustració o d’inseguretat, en un món que ha canviat els seus valors i en què les dones demostren que poden accedir en igualtat de condicions i resultats a tots els àmbits de la vida pública, hi ha homes que no poden suportar la independència afectiva i física de les dones i les agredeixen fins arribar a la mort. La violència de gènere és una xacra de la nostra societat que suposa un crim contra els drets humans més elementals.

Mª José Izquierdo i Saskia Sassen analitzaren el fenomen de la violència contra les dones. La primera va abordar el tema des d’una nova perspectiva i va establir la diferència entre agressivitat i violència. La ponent opinà que la nostra societat està immersa en una agressivitat estructural, més àmplia i generalitzada, que afecta tant dones com homes i que serà difícil eliminar una violència sectorial, o sigui, que es projecta tan sols sobre les dones sense implicar l’altre sexe. Aquesta agressivitat estructural és perillosa també per als homes que, per alimentar una falsa autoestima, rebutgen el paper de les dones com a originadores de vida i posteriorment, com a cuidadores, obligant-los a adoptar un paper negatiu i a voltes, assassí.

Les sessions d’horabaixa es desenvoluparen per mitjà de presentacions individuals sobre temes concrets, que permeteren conèixer les noves tendències dins el feminisme i els estudis realitzats recentment: s’analitzà la situació de les dones en el cinema, en els esports, en la salut, en la literatura, en la dansa, en els moviments socials, en l’educació, en les forces armades, en les ciències, en els mitjans de comunicació i en un llarg etc de situacions. L’organització de dones dels STES-i hi participà també amb una ponència sobre educació.

No es pot acabar aquest escrit sense esmentar dues ponències que emocionalment tocaren totes les fibres de les persones que assistírem al Congrés. La primera, la de Nawal El Saadawi, fundadora de l’”Associació de solidaritat amb les dones àrabs”, dona de 74 anys, amb una força i una determinació increïbles, enfront dels problemes de la dona en el món àrab. “L’esperança és poder”, va esser una de les seves frases, escrita, possiblement, dins la presó on la va tancar el Govern del seu país, Egipte, per reivindicar el dret de les dones, escrita en paper de WC i amb un llapis d’ulls que li va deixar la companya prostituta de cel•la, ja que li havien pres el paper i el bolígraf.

Somaly Mam, premi príncep d’Astúries a la cooperació internacional el 1998, de Cambodja, ens va deixar amb un nus en el coll, quan ens va parlar de la greu situació que l’obligava a participar en el Congrés. El motiu no era altra que explicar la xacra de la prostitució en el seu país, prostitució alimentada pel turisme sexual, que arriba de la vella i civilitzada Europa. Ella mateixa, orfe, va esser introduïda dins un bordell quan era petita. Després d’anys i de molts inferns viscuts, va aconseguir sortir-ne i ara es dedica a intentar treure dels prostíbuls dones i nines en situació de prostitució. Nines que són venudes per les pròpies famílies per la situació de pobresa en què viuen, nines de cinc anys tan sols, amb la sida, dones malaltes físicament i psíquica. Aquesta gran dona ha creat cases d’acolliment, hospitals i tallers de reinserció laboral. Per comprovar fins a quin punt el problema és aberrant, l’any passat li raptaren els seus dos fills i pensa que poden estar dins un d’aquests establiments.

Una gran tasca per a dones i homes ens espera. Una nova etapa en què les dones ja no haurem d’imitar els comportaments i patrons masculins que imposa la societat patriarcal, en què els homes podran esser ells mateixos, sense imposicions ni traves i en què ambdós sexes podrem construir una nova societat.

 

Si consultam en el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans la paraula “públic” podrem llegir: 

No passa tampoc desapercebut el significat de la paraula heroi i el significat que actualment es dona a la paraula heroïna o la representació simbòlica que feim quan parlam d’un perruquer o d’una perruquera, d’un cuiner o d’una cuinera.

A hores d’ara, seria absurd dir que el llenguatge és un sistema neutre més bé podríem dir que, durant segles, la diferència sexual ha esdevingut el principal recurs per construir la desigualtat social entre dones i homes així com la injustícia en la construcció del projecte vital i de la pròpia identitat personal d’unes i dels altres. Ja que les llengües són productes culturals, és possible que, en conseqüència, poguem trobar en els usos lingüístics , alguns trets que mostrin la relació amb aquesta construcció de la desigualtat.

Les llengües no són sexistes per elles mateixes, però ho són clarament en el seus discursos. El sistema sexe/gènere que estableix el caràcter biològic de la condició sexuada i la construcció cultural que l’acompanya, no implica tan sols dues construccions oposades sinó que presenten un estatus jerarquitzat, és a dir, la relació entre allò femení i allò masculí no és tan sols de diferència, sinó especialment de desigualtat.

Si entenem per sexisme la minusvaloració d’un sexe i la seva discriminació basada simplement en la diferència sexual, el sexisme lingüístic conduiria a tractar comunicativament d’una manera diferent a les persones en funció del seu sexe i no de les seves capacitats i aportacions. En termes generals es produiria una minusvaloració de les capacitats de els dones i la seva representació subordinada respecte als homes que donen nom a les professions o que ostenten la marca genèrica amb preteses bases”científiques”.

El que s’anomena, existeix. Enfront de noves realitats han de sorgir noves paraules. Quan les dones no podien ésser mèdiques perquè el sistema no els ho permetia, no era necessari el terme, però avui dia, és imprescindible per representar una realitat laboral del nostre sistema sanitari que, a més, és majoritari en el sexe femení.

No anomenar les dones suposa per part de la societat, que se les invisibilitza i se les relega a una posició subordinada.

El debat no es basa en si el masculí genèric és o no gramaticalment correcte, sinó si és o no socialment adequat.

El fet de la correcció gramatical respecte a l’ús del masculí genèric també es presta a confusions; per exemple a la Constitució espanyola diu, article 30, punt 1: “Los españoles tienen el derecho y el deber de defender a España” i . punt 2: “La Ley fijará las obligaciones militares de los españoles y regulará, con las debidas garantías, la objección de conciencia”. La Constitució espanyola va ésser publicada anys abans de que els dones poguessin accedir a les forces armades, d’aquesta manera veim com el fet del masculí genèric, pot dur a confusions gramaticals clares.

Les llengües són sistemes vius en evolució constant, afortunadament. Sinó, basta veure l’allau de paraules angleses que diàriament, introduïm en la nostra llengua de la manera més natural quan seria bo, des de les autoritats lingüístiques, que en fessin un manual d’ús catalanitzant els nous neologismes.

Per exemple, quan l’aviació es va convertir en un sistema usual de transport, es va adequar la paraula hostessa per anomenar aquesta professió quan abans tenia un altre significat. Per cert, amb la introducció del homes a aquesta professió, hi va haver resistències a l’hora de la marca en masculí derivada de la del femení i ara, dones i homes , són auxiliars de vol.

L’ús no sexista del llenguatge no és una dificultat lingüística sinó una possible resposta a una nova demanda de comunicació que la llengua catalana, amb la seva riquesa, és molt capaç d’atendre.

Pensem amb la normalitat amb que ara mateix utilitzam paraules com batlessa o presidenta, paraules que abans ens sonaven rares degut a la inexistència de dones en aquest àmbit.

Les resistències són problemes lingüístics o ideològics? És evident que la llengua té un ús acadèmic i literari, però no oblidem que la llengua té, bàsicament, un ús social que pot variar al llarg del temps i que és bo que així sigui, malgrat l’aparell acadèmic a voltes sigui arcaic i costi moure’s, com hem vist amb els exemples anteriorment citats de l’actual diccionari de la llengua catalana en el que les entrades respecte a les dones, presenten encara connotacions ideològiques , culturals i podríem dir també morals, que poc tenen a veure amb argumentacions científiques. 

 (Veure també per curiositat les entrades dona i home o madrastra i padastre). 

Les llengües no canvien tan sols perquè la realitat hagi canviat, també ho fan perquè han variat les maneres de valorar-la i anomenar-la. El genèric masculí, dins una discussió política, seria un fals genèric i una injusta representació de les dones que són relegades de l’ordre simbòlic i son privades de representació.

Altres postures consideren que la representació del sexe femení per mitjà del llenguatge, genera problemes d’eficàcia, repeticions absurdes, manca de concordança, invenció de nous neologismes, etc.

Existeixen nombroses i variades solucions per solucionar el “problema”:

a) Es pot substituir el masculí genèric per paraules que sí representin un conjunt mixt de persones; aquestes paraules poden ésser de gènere masculí o femení el que és important és la capacitat que tenen d’englobar dones i homes.. En moltes ocasions aquests termes són generats per metonímia, és a dir, al•ludint al càrrec, professió o titulació, no a la persona que ho exerceix. Per posar algun exemple, en lloc de tresorer, utilitzar el terme tresoreria.

b) Ometre el determinant. Quan el substantiu és d’una sola terminació, evitar l’article: 

Podran aspirar a l’ascens els professionals amb màster... per Podran aspirar a l’ascens professionals amb màster... 

c) Es poden introduir oracions de relatiu amb formes invariables de pronoms: 

Aquelles i aquells que ho desitgin per Qui ho desitgi. 

d) La utilització de construccions impersonals amb el pronom se , amb infinitius o gerundis o la substitució per la primera persona del plural: Els usuaris procuraran tancar hermèticament per Tancar hermèticament. 

e) Recerca de recursos de sinonímia: fill o filla per descendent. 

f) Utilització de perífrasi: Anar al metge o a la metgessa per Anar a la consulta mèdica. 

g) Per evitar el desdoblaments extensos, duplicar ten sols l’article: Les delegades i el delegats per Les i els delegats. 

h) La concordança es farà amb el terme més proper. Les treballadores i treballadors implicats. 

i) L’ús de la paraula dona en substantius d’una sola terminació. Per exemple La primera promoció de dones taxistes, policies...

- L’Ordre ministerial de 22 de març de 1995 (BOE núm. 74, de 28 de març) allà on s’estableix l’adequació dels títols    

acadèmics oficials segons siguin dones o homes qui ho sol•licitin. 

- La Llei orgànica per a la Igualtat efectiva de dones i homes ( BOE núm. 71 de 23 de març de 2007), article 37.           

- Llei integral per a l’eliminació de la violència contra les dones( BOE núm. de ) , article 4 punt 7.                              

- Llei per a la dona (BOIB núm. ) article 11 punt 3, article 58 i article 39.