TAST D’OBRA
"TOTES LES DONES"
De “LA TEXTURA DEL LES PARAULES: SINAPSI”
DIVISA
Tenim la memòria de les coses fetes,
tenim el demble per esbrinar el que ens manca fer
i la saviesa atàvica de recordar que,
si no podem canviar el món,
podem aconseguir que el món
no ens canviï a nosaltres.
De "POÈTICA CORPORAL"
COR DE GRI
La terra batega amb cor de grills
aquesta nit d’estiu
i, del jaç estant,
la cridòria de l’òliba famolenca,
tant
com els teus dits
baix el llençol del desig.
____________________________
Encisada,
transites la doble avinguda de plaer
per arribar,
exhausta,
al recer del tronc.
Mai
un
cau fou tan dur
i tendre
a la vegada.
De “TRES CAMINS, UN VIATGE”
Desferm l’esfera del temps
per trobar l’engranatge amb l’Univers,
el ritme gimnèsic de les onades,
el petit rastre que deixa la mar quan es retira.
Cortina rere cortina, les hores
deixen veure entre dos llustres
la tenacitat de la llum,
l’opacitat de les ombres.
És sobre l’instant entre dues aigües
que guaita l’esperança,
que neix i reneix en cada llampec,
en cada guspira dita silenci.
Obre la veu com la boca del cor
que t’escolten les filles de la terra:
No hi ha altra veritat
que la blavor del mar
i la certesa de la llum.
No hi ha més déus
que la raó de l’amor
i els espais de llibertat.
De “FUNCIÓ PÚB(L)ICA”
ROENT
Cerca’m el foc de les aixelles,
el caliu remorós de les entranyes
que pugna el calze aigualit
per convertir-se en vi del misteri.
Escorcolla cada racó de la història,
que no has arribat al Tàntal,
que l’atzabeja emblanqueix
i la ruda perd la seva flaire.
Però no em demanis llicència.
El temps s’escurça
i a l’hort
la figa bada
mentre una magrana
esclata incandescències.
De” QUAN LA PARAULA ÉS DONA”
SI MÉS NO SAPS QUE SÍ
Si més no, saps que sí,
o has guanyat perdre la por
o t’has quedat sense biografia.
Tens dues claus,
la que tanca i la que obre.
Pots equivocar-te.
Rere, t’espera el vermell de l’ou
de l’ull de l’eternitat,
el forat negre de la saviesa
per ésser complit.
La porta o el buit.
D’”INVICTUS”
el cos és una màquina salvatge
que les mares vomiten possible.
MERCAT
Escorxada et penso la pell,
oberta en canal entre runes d’incendis,
entre cocarrois i panades farcides
de carns, espinacs i ceba.
Saïm, ensaïmada et penso la ma,
oberta a l’espiral,
cinc dits a la rodonesa de la cirera,
de la poma color empegueït
regalats amb fulgor de sol.
Escata, vestida de peix et vull,
boquejar aire sobre la pedra de l’ànsia,
tan nua, tan lluent, tot lliscant pell
sense la vergonya del darrer panteix.
Alquímia del variat sobre la barra,
ajaguda sobre el tasser la copa plena,
et sento vi, et tasto glop que crema entranyes,
entre remors de gats i veus rasposes.
Les musulmanes suen, les índies supuren color,
les xineses ho veuen tot sense mirada,
els estrangers fotografien l’opulència,
les gitanes criden pregàries.
Els pagesos mallorquins obren deu dits
tot demanant clemència.
Escorxada et penso la pell,
encesa encara.